Dos noches con Portishead (Go Mag)

Al final d'aquest post trobareu l'article sobre Dos noches con Portishead que he publicat a la Go Mag. També el podeu llegir aquí: http://www.go-mag.com/es/musica/conciertos/dos-noches-con-portishead-review_r2825/

Tot i que no sóc molt seguidor de Portishead, em feia força il·lusió anar-los a veure a un espai com el Poble Espanyol. No dubtava pas del seu directe però la veritat és que en alguns moments va superar les meves expectatives. Això va ser en gran part gràcies a les visuals projectades a la pantalla del fons de l'escenari, les quals com dic a l'article reforçaven notablement les atmòsferes fantasmagòriques i claustrofòbiques de les cançons del trio de Bristol. He estat investigant i he trobat que l'encarregat de la imatge i visuals del grup és un dissenyador que es diu Marc Bessant. Aquest és qui ha ideat la P del grup que els seguidors podien materialitzar comprant una tassa o bé una cantimplora per 20€ a la paradeta de merch, unint així els conceptes de fan i d'idiota. De les visuals em quedo sobretot amb les imatges en blanc i negre, càmera lenta i primera persona de l'interior d'una fàbrica que es van projectar durant l'execució de Machine Gun. Semblava que en qualsevol moment hagués de sortir un zombi del Resident Evil. I cap al final de la cançó, uns segons d'imatges de les càrregues policials dels Mossos a Plaça Catalunya, just abans que s'alcés davant nostre un gran sol roig que semblava el sintetitzador sentenciés  l'arribada del dia del judici final. Em pregunto si han incorporat les imatges de les càrregues únicament pels dos concerts de Barcelona. El fet que aquests dos concerts fossin calcats de cap a peus em fa pensar que seran les mateixes visuals que hi haurà als altres tres concerts que oferiran aquest any. Aquesta és la Barcelona que exportem i així reaccionen els grups compromesos com Portishead, que també recaptaven diners per una ONG a partir de les donacions fetes pels convidats que no havien pagat l'entrada del concert. No portava diners a sobre i no hi vaig poder col·laborar, però una estona després vaig regalar mig entrepà a una toxicòmana fan de Garbage que explicava a la Marina que hi havia dones que animaven al Barça perquè si no ho feien el seu marit les pegava. Tot i així he escrit a Miles Away per saber si hi ha algun compte obert pel tema de l'ONG per tal de poder-hi fer un ingrés simbòlic.

La Marina m'havia dit que estava fascinada pel grup des que va comprar CDs seus a un top manta de Bulgària l'any passat, així que la vaig convidar. Em va fer moltíssima gràcia la il·lusió amb la que esperava el concert. Quan vaig trucar el timbre de casa seva al cap de res ja sortia escopetejada preguntant-me com podia estar tan tranquil. És el que passa quan es va a veure un concert cada tres mesos i no nou actuacions en dos dies com vaig fer jo aquest últim cap de setmana. 

Vam arribar d'hora perquè volia veure els Anímic. Li havia explicat a la Marina que fan folk contingut i detallista i en canvi en arribar ens vam trobar amb un grup que combinava aquesta faceta amb una altra d'atronadora i experimental. De fet van acabar el concert amb cinc minuts de kraut rock i els instruments acoplats contra els amplificadors. Feia un any que no els veia i parlant després amb ells em van explicar que han canviat el directe però que també hi havia fet molt l'equip i els tècnics. També em van dir que era l'últim concert que feien abans de gravar el nou disc (ho faran a la tardor).

Tornant als concerts del Poble Espanyol, seguidament van tocar Thought Forms. La veritat és que no els havia escoltat massa i em van agradar moltíssim, post-metal que alternava la distorsió amb passatges més nítids amb harmonies pròpies de Sonic Youth. Són dos nois i una noia bastant mona, anglesos i a finals d'aquest any treuran un nou treball a Invada Records. El típic concert que encaixaria perfectament a l'escenari ATP del Primavera.

De la resta de concerts en parlo a l'article de la Go Mag. Sobretot remarco la decepció que va ser Doom. Només va actuar 20 minuts i per les ganes que hi va posar hagués sigut millor que ell i la seva panxa s'haguessin quedat a casa. 

------

En acabar el concert de Portishead vam anar a una festa de Sant Joan que havien organitzat en Papayo, la María Elisa de HAO i en Pol de Mujeres. Es feia a un àtic del Raval i crec que és el més semblant a una festa de pel·lícula americana on he estat: la gent enfilada a les teulades, amics coneguts i per conèixer, skaters guiris, tothom ballant, rom Sailor Jerry, ponche secret i un una vista privilegiada des d'on es veien els focs artificals que tiraven a diferents punts de Barcelona. Abans que arribéssim hi havien tocat uns quants grups (Aliment entre ells) i es veu que tothom va flipar amb Eiter, grup de hardcore ben parit d'uns amics que tinc ganes de poder veure d'una vegada. Aquí els podeu escoltar. A les tres vaig marxar cap a casa perquè havia de redactar l'article de Portishead. Al cap d'unes hores, un amic meu es va despertat a la terrassa del pis annex al que es feia la festa sense mòbil ni records de la nit anterior. PARTY HARD.

I ara, l'article:

Dos noches con Portishead

POBLE ESPANYOL (BCN), 22-23/06/2012

Portishead volvían a Barcelona en la que se presentaba como una cita obligada para todo melómano, no solo por su presencia sino también por el resto de grupos del festival que la misma formación de Bristol se encargó de elegir. Aunque coincidiera con una fecha señalada como San Juan, consiguieron abarrotar la plaza del Poble Espanyol dos días consecutivos para ofrecer dos actuaciones calcadas en repertorio y excelencia ejecutiva. Un teclista, un bajista/guitarrista y un batería reforzaron al trío para reproducir en directo los matices de sus canciones y los visuales se volvieron esenciales para transmitir sus atmósferas fantasmagóricas y claustrofóbicas. Abrieron fuego con la hipnótica Silence mientras la pantalla ofrecía imágenes distorsionadas de los músicos y los instrumentos desde diferentes puntos del escenario, de un modo muy similar al que se puede apreciar en el videoclip de la misma canción. Poco después, el cambio sutil de la guitarra acústica a los sintetizadores de The Rip nos llegó como un abrazo inesperado que nos puso la piel de gallina por primera vez en la noche. La banda se redujo a los tres integrantes esenciales para Wandering Star, ofreciendo una versión desnuda y elemental de la misma. Seguidamente, la apocalíptica Machine Gun marcó uno de los puntos culminantes de ambas noches. En uno de los momentos clave de la canción, la pantalla mostró imágenes de las polémicas cargas policiales de los Mossos d'Esquadra, encendiendo a un público que respondió con silbidos y puños alzados. Durante una hora y diez minutos la banda repasó lo mejor de su debut y de su último trabajo, reduciendo el protagonismo del disco homónimo a Over y Cowboys. Para el bis se reservaron la esperada Roads y We Carry On. En los compases finales de esta última, Beth Gibbons bajó del escenario para abrazar al público de las primeras filas en un gesto enternecedor y aparentemente espontáneo que posteriormente comprobaríamos que está planeado para todas sus actuaciones.

Uno de los otros puntos fuertes de la velada del sábado era la presencia del rapero americano Doom, la actuación del cual traspasó las fronteras del patetismo tanto por su énfasis a la hora de rapear y su imagen decadente como por la manera en la que finalizó, veinte minutos después de su inicio con el argumento de que el público no le hacía los coros.

La noche anterior y dentro de la programación del mismo festival, las cinco salas del Razzmatazz sirvieron de escenario para un seguido de memorables actuaciones. Primero Beak>, el proyecto paralelo de Geoff Barrows de Portishead, nos magnetizó con cuarenta minutos de kraut rock de primer nivel. A continuación, The Loft fue testigo de una colaboración agridulce de los productores Prefuse 73 y TEEBS que próximamente se resumirá en un disco a cuatro manos. Posteriormente, la misma sala acogió el divertidísimo show de los raperos Edan y Paten Locke, un live de Nathan Fake y una sesión sorpresa a cargo de DMX Krew.