Crònica de Helmet performing Meantime a La [2] de Apolo (A Viva Veu)

Foto: Edu Mató

Sincerament, he quedat sorprès per les cròniques que he llegit del concert que van fer Helmet divendres passat a La [2] de Apolo. En tots es parla d'un bon concert i d'un gran exercici de nostàlgia però és que per mi va ser molt més que això. De fet puc assegurar que, sense ser abans seguidor del grup, el concert m'ha quedat gravat a la retina i les cervicals i, passada l'eufòria inicial, segueixo afirmant que és un dels millors directes que he vist mai.

Tres anys després de la seva última visita a la ciutat, aquest cop venien en motiu de la commemoració del vintè aniversari del seu segon treball, “Meantime” (Interscope, 1992). Teòricament havien d'interpretar el disc de cap a peus, però el grup va decidir començar amb tres cançons de discos posteriors: “Wilma's Rainbow”, “So Long” i “Renovation”. Aquesta, diguem-ne, introducció va ser més que suficient per constatar la seva força dalt els escenaris: impecables en l'execució i segurament amb la millor sonorització que he sentit mai a La [2], van aconseguir estabornir-nos amb cadascuna de les cançons, sacsejant-nos amb unes línies de baix que colpejaven les nostres oïdes com un martell pica la pedra. Un nervi accentuat que protagonitzaria l'hora i mitja de concert. Quan van decidir atacar el disc en qüestió, la pista de la sala ja s'havia convertit en un immensa olla a pressió que transpirava nostàlgia per tot arreu. I és que, no ens enganyem, era el pogo de les canes i calvícies d'aquells qui vint anys lluïen envejables melenes i pensaven que serien grunge tota la vida. Això no impedia, però, que el pogo no fos un dels més intensos que he vist mai, a hores lluny del que qualsevol grup de garage podria arribar a somiar. En canvi, els metaleros, com que no perden mai els cabells, feien rodar les seves melenes tot movent el cap. Tot plegat una estampa digna de veure. Coincidint amb que mitja sala ja estava de cap per avall, el grup també va capgirar l'ordre de les cançons del “Meantime”, començant per “Role Model” i acabant amb “It's the Meantime”, punt àlgid del concert juntament amb “Unsung”. Els primers segons de “silenci” pràcticament no van arribar fins que el grup va desaparèixer per oferir seguidament un bis constituït per peticions de la resta de treballs, i és que una altra virtut del grup és que no et deixa ni respirar entre cançons. Sense anar més lluny un fan va interrompre Page Hamilton quan aquest presentava una cançó tot etzibant-li: “You are not the fuckin' Henry Rollins! Shut the fuck up and play the songs!”, tota una declaració de principis que va encaixar perfectament en l'ambient pròxim que hi va haver en tot moment entre públic i grup. Enmig dels bisos el grup va coincidir en que es tractava del millor concert de tota la gira. Jo m'ho crec perfectament i, jutjant per la manera com la multitud es va concentrar a les primeres files per donar la mà i abraçar als músics després del concert, la gran majoria del públic assistent també.

És cert que em trobava davant un grup que va viure el seu moment de glòria fa 15 anys i que a la sala era dels pocs que baixava de la trentena, però la força i precisió amb la que van sonar, aquelles martellades sòniques de les que us parlava abans, no eren records difuminats sinó una constatació innegable que el grup segueix sent una màquina imbatible dalt l'escenari. Deu ser que m'és difícil sentir nostàlgia d'uns temps que no he viscut.