Quan vaig
escoltar l'últim disc dels americans Deer Tick, “Divine
Providence” (Partisan Records, 2012), em va decebre que
abandonessin folk de veu rasposa per apuntar-se, una mica tard, a la
moda del garage. Tot i així seguia sent massa fan de John McCauley i
els seus com perquè toquessin a Barcelona i jo em quedés a casa.
Sort que hi vaig anar.
L'únic
cop que els havia vist, a la Monasterio durant el Primavera Club
2009, van complir amb la fama d'esbojarrats que els precedeix. De fet
van superar totes les expectatives: quan vaig entrar a la sala,
McCauley estava dormint sobre la barra i, en ser l'hora del concert,
va explicar amb una ressaca terrible que actuaria sol perquè la
resta del grup havia perdut l'avió, però que no calia que patíssim
perquè per compensar-ho actuaria en calçotets. I així ho va fer,
encadenant les seves cançons amb versions improvisades oferint,
malgrat tot, un dels millors concerts del festival.
Aquest
cop, de gamberrisme tampoc en va faltar: una cervesa vomitada a la
tercera cançó, petons i escopinyades entre els membres del grup,
interrupcions dels altres membres quan el guitarrista intentava
cantar una cançó calmada i un final de concert amb el cantant
tocant la guitarra a cops de membre viril ho corroboren. En molts
casos els grups es valen d'aquestes anècdotes per complementar unes
cançons que no s'aguanten per si mateixes, però en aquest cas
l'únic que va fer és demostrar que Deer Tick no només tenen un
directe acollonant, sinó que a més són qui més bé ho passa als
seus concerts. I és que m'està sent difícil trobar les paraules
per definir el concert. Al principi em va venir al cap el resultat de
la suma del millor dels Black Lips i d'en Bruce Springsteen, però és
que minuts després m'estava plantejant seriosament si Deer Tick en
directe són la banda que millor transmet l'esperit del ROCK de
l'actualitat. I escric rock en majúscules perquè no és necessari
entrar en subgèneres. Van sonar suficientment bruts, les seves veus
estripades ens recordaven al millor Dylan i els increïbles solos de
guitarra demostraven una gran tècnica sense arribar a avorrir en cap
moment. L’actuació es va centrar en el seu últim disc, els temes
del quals es van convertir instantàniament en himnes de suor,
carretera i cervesa. Per sort, però, tampoc es van oblidar de
cançons com “Baltimore Blues n.1” o “Ashamed”, la qual van
convertir en una balada a teclat, bateria i saxo que va protagonitzar
un dels moments més memorables de la nit. Traspassant fronteres
estilístiques, més endavant van acostar “Christ Jesus” al so de
Black Sabbath i finalment van acabar el concert amb “Let’s all go
to the bar”, himne de garage etílic que va corejar i ballar tota
la sala.
No
diré que ha estat un dels millors concerts que he vist perquè en el
meu últim article ho vaig dir del de Helmet i això em restaria
credibilitat, però el record que en guardo és d’estar
contínuament posant-me les mans al cap i preguntant als meus amics:
“Però com poden ser tan bons?”. Sens dubte, va quedar clar que
Deer Tick és un grup de rock de veritat i no pas un producte de
tendències estilístiques ni revistes de moda. En fan falta més com
ells.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada