The Pains of Being Pure at Heart al Razz 2 -13 de gener, 2012 (A Viva Veu)

 

Foto: Dani Cantó

Sembla ser que per cada visita que els The Pains of Being Pure at Heart han fet a Barcelona aquests  han multiplicat els seus seguidors. Així doncs, divendres passat a les nou i mitja (una hora després de la obertura de portes i després que el concert previ que Ruidoblanco van fer per sorpresa de tothom) la segona sala del Razzmatazz estava plena a vessar d'un públic que creava un ambient propi del primer o segon concert a la ciutat del grup de moda de la temporada. Un xic estrany, fins i tot ells es van sorprendre, tenint en compte que ja van viure aquest moment entre el 2008 i el 2009. Hi poden haver varis arguments per explicar aquest increment de públic, el més coherent és el context de nostàlgia de la dècada dels noranta en el que ens trobem i la capacitat del grup de fer més accessible i acostar a les noves generacions el so de grups mítics d'aquest temps com són My Bloody Valentine o The Smashing Pumpkins, però vist el concert del qual parlarem a continuació i tenint en compte que es diu que en aquesta gira sonen millor que mai podem afirmar que segur que no és pels seus directes.

Els novaiorquesos van començar amb la peça que obre i dóna nom al seu últim treball, “Beyond” (Slumberland, 2011). El pas del riff inicial a la distorsió que tant recorda el “Today” dels esmentats Pumpkins en el disc va servir per evidenciar, en cosa de deu segons, que alguna cosa fallava. Els anivellaments dels volums dels músics estaven descompensats i això va restar molts punts a l'actuació. Al principi alguns detalls no quedaven definits i el so feia bola i més endavant els teclats de Peggy Wang estaven tan alts que gairebé convertien les cançons del grup en politons d'aquestes. La veu de Kip Berman també va ser tota una decepció: sense producció pel mig perdia en gran part el seu timbre xiuxiuejant i, en alguna cançó, fins i tot quedava desafinada. Els Pains van anar desgranant els èxits dels seus dos discs sacrificant detalls i matisos com arpegis a la guitarra per intentar aconseguir, sense massa sort, una mica més d'energia dalt l'escenari. Mai hagués pensat que diria una cosa així, però en aquest cas les comparacions amb Superchunk van ser un altre punt negatiu. Res de tot això semblava importar al públic que ocupava les primeres files i el centre de la sala, que va passar-se tot el concert saltant, corejant les cançons i picant de mans al ritme d'aquestes. En les anteriors visites del grup alguns els criticaven per la brevetat de les seves actuacions. En aquest cas, si més no, van estirar més i es van allargar uns bons tres quarts d'hora abans de retirar-se per oferir seguidament un bis que iniciat amb una versió despullada de “Contender”, interpretada únicament per Berman i dedicada al periodista Xavi Sánchez (Mondosonoro). Aquesta adaptació íntima va ser la millor cançó del concert i va reforçar la nostra teoria que els volums desnivellats i les ganes de carregar d'intensitat unes cançons que no ho necessiten van ser els culpables de la nostra mala impressió d'aquesta actuació. Després d'aquesta dues o tres cançons més amb tota la formació i cap a casa.

Mentre esperava que la multitud abandonés la sala per així poder marxar tranquil vaig poder parlar amb gent que havia quedat satisfeta amb el concert, alguns fins i tot em van dir que els preferien en directe. Així doncs no sé si part del problema de sonoritat va ser culpa de la meva ubicació (meitat de la sala al cantó dret, res estrany) o si a mi no em van agradar perquè els tenia massa idealitzats i no havia volgut fer cas a les crítiques prèvies que m'advertien del seu directe regular.